Rebo constantment correus electrònics i comentaris de persones -la majoria, mestres, però també alguna mare de l'escola- que em diuen que estan absolutament d'acord amb el llibre i els principis de l’educació lenta... però que la dificultat està en com portar-ho a la pràctica. Per on es pot començar? Realment és possible? Hi ha alguna escola que ho estigui aplicant?
No hi ha altre repte que aquest, en aquest moment. La reflexió general que plantegem en el llibre és molt necessària però també ho és començar a fer propostes que puguin ser factibles i que plantegin, a l’escola real de cada dia, com ens ho podem fer per posar una mica de seny a una situació que, segurament, no ens acaba de satisfer.
Hi ha molts aspectes de la realitat que podem considerar fruit de l’acceleració que patim o, si voleu, d’aquesta concepció quantitativa i tecnicista del temps a l’educació. Analitzar a fons aquests aspectes és una tasca immediata que hem de fer per, a continuació, començar a fer propostes concretes que puguin millorar, encara que sigui parcialment, una situació que no ens agrada: currículums sobrecarregats, aprenentatges abans d’hora, horaris excessivament plens, pressió de sectors de les famílies i de la societat, obsessió per aconseguir resultats, ritmes frenètics, manca de temps per al treball en equip, precipitació i poca previsió en la política educativa...
Per fer front a aquests desajustos, un dels camins possibles passa per la nova concepció del temps que proposem. Però com que no podem començar-ho tot i a la vegada, nosaltres també hem de ser sostenibles en les nostres actuacions.
Un esquema possible de treball per a les escoles podria ser aquest:
• Reflexió sobre els plantejaments generals que proposen els principis de l’educació lenta.
• Anàlisi dels aspectes de funcionament real de l’escola en els diferents àmbits (aprenentatges, treball de l’equip de mestres, àmbit de relació amb les famílies i la comunitat...) i diagnòstic per tal de triar-ne una, dues, o, com a màxim i si ens veiem amb un grau alt de consens, tres propostes concretes a desenvolupar.
• Fer un bon pla d’implantació de la o les propostes amb un bon seguiment i la revisió corresponent.
• I mantenir paral•lelament un bon nivell d’informació i difusió per tal d’afavorir la implicació de la comunitat en la proposta de treball.
És possible aquest esquema de treball? Ens animem a avançar en aquesta direcció?
Un apunt més per al diagnòstic. A l’hora de prioritzar cal tenir en compte el grau d’importància que atorguem a les propostes i el grau de viabilitat (si és inviable, millor que ni ho intentem...!).
A més de reflexionar sobre les idees que planteja el llibre que, amb tota seguretat, es poden completar, matisar, millorar..., cal veure com es poden aplicar i com hi pot haver exemples pràctics que millorin la situació de l'educació i de les relacions entre alumnat, professorat i famílies en relació amb el temps. Si no ho fem, tot pot quedar en una proposta molt bonica però irrealitzable. Per tant, tenim feina!
Joan Domènech
diumenge, 17 de gener del 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
In Italia, nel 2008, sono uscito con il libro LA PEDAGOGIA DELLA LUMACA Per una scuola lenta e nonviolenta. http://www.pedagogiadellalumaca.org
Conozco el libro y lo he leido. Lo encuentro magnífico.
Hola,
El curs passat vaig estar treballant en una llicència d'estudis del Departament d'Educació i un dels resultats destacats era la importància de la calma en l'educació infantil. Vaig tenir la possibilitat de visitar centres a Suècia i, quan presento l'experiència als centres catalans, una de les impressions més clares és la del respecte pel ritme dels infant.
M'ha agradat trobar aquest bloc, el llibre d'en Joan Domènech ja el coneixia, és un espai per compartir idees respecte als temps de l'educació, un debat necessari pel benestar d'infants i joves i també pel benestar dels docents, així com per obtenir millors resultats,
fins aviat
Rosa Guàrdia
Muchas gracias... necesita que organizamos un encuntro internacional sobe ESCUELA LENTA.....
Vamos a planificar....
Benvolgut Joan:
Sóc una mare del Fructuós Gelabert i m’agradaria explicar quelcom que em va succeir fa poc.
Era un divendres, estava a la feina (treballo en una gran empresa) i cap a migdia el director del meu departament em cridava al seu despatx per dir-me: “ Has estat seleccionada per a fer un màster: te una durada d’uns pocs mesos, caldrà que hi dediquis hores personals, i si dius que NO ho has d’argumentar molt bé, ah! I no cal que m’ho diguis ara, ja m’ho diràs”.
Aquell cap de setmana va ser molt intens familiarment parlant i no hi ha haver gaire temps de pensar en el màster.
Dilluns vaig arribar a la feina amb la intenció de buscar més informació referent al màster. Preguntant a companys vaig descobrir que el màster començava en una setmana, caldria que hi dediqués moltíssimes hores (la vida fora de la feina quedava reduïda a Màster), la durada era de 10 mesos, no podia dir que NO el feia, i ho havia de contestar aquell mateix dilluns . . .
No sé com, vaig aconseguir una pròrroga d’un dia per tal de poder-m’ho rumiar amb una mica de calma.
Ja et pots imaginar com es va fer de llarga aquella nit, . . . aquests trens només passen una vegada a la vida, però hauria de deixar a corre cuita alguns espais i compromisos personals; és clar que em donaria projecció professional, però deixava la vida familiar sota mínims i amb poc marge de maniobra; a la que trobava una avantatge, ràpidament apareixia una contra, ara que sí ara que no, volta cap aquí, volta cap allà, i les hores anaven passant i jo que no tenia res clar , o pitjor encara cada vegada ho tenia més fosc.
Quan ja no tenia cap esperança de poder dormir ni una mica, un pensament que feia estona em rondava pel cap, va anar agafant forma, va trobar un lloc dins la negror dels meus pensaments, i es va acabar revelant com un alè de llum. Era una frase que havia llegit en un llibre feia poc. Va ser aleshores, que un llarg sospir va escapar de la meva boca, un somriure es va dibuixar als meus llavis, vaig tancar els ulls i vaig poder dormir i descansar les dos o tres hores que em quedaven .
El dia següent em vaig aixecar i vaig marxar tota contenta cap a la feina. A l’arribar vaig comunicar al meu responsable, al director del departament i al responsable de recursos humans que ja havia pres una decisió: Agraïa la confiança dipositada en mi, però la meva decisió era que NO faria el màster aquell any, CADA APRENENTATGE TÉ EL SEU MOMENT i havia vist que aquest no era el meu moment, calia que em preparés personal i familiarment per emprendre una tasca com la que sem presentava.
Una mica fora del que podia esperar, ningú em va fer cap comentari negatiu i vam quedar que l’any vinent en tornaríem a parlar.
Joan, volia agrair-te el teu Elogi sobre l’educació lenta. Tot i estar escrit en clau d’Infantil i Primaria, la seva lectura és apte per qualsevol nivell de formació i aprenentatge. Una prova més que l’educació comença quan un es petit i que no acaba pas a l’escola ni a l’Institut, ni tant sols a la Universitat sinó que s’allarga tota la vida i a la que hi podem dedicar tot el temps del món...
UNA MARE QUE COMENÇA A POSAR EN PRACTICA L’EDUCACIÓ LENTA.
Malgrat que sovint vaig de vòlit, ja fa "un temps" que no em preocupa "el temps" a l'aula. Em preocupa que aquest temps sigui de qualitat, no "despilfarrar-lo" amb activitats descontextualitzades, bolets aïllats, producció per producció. Un tercer trimestre i acabo / acabem el curs, i faig un balanç, i la veritat que no he acabat (ni acabaré) els pocs quadernets de treball que tenen els nens (no tinc llibres de text, i els vaig agafar per aquella por que a vegades tenim els mestres), i no em preocupa, i sé que tampoc preocupa als pares, perquè hem treballat molt més del què "marca" el sagrat curriculum i alhora molt menys d'allò especificat.
Em sento satisfeta de la feina, però vull continuar millorant, com a mestra i persona.
Temps de qualitat versus temps quantitatiu, activitats ben pensades versus activitats, metodologia dinàmica versus metodologia estàtica,...tenim tan per aprendre! (i és un goig). Desitjo que el col·lectiu de mestres continuii enamorat de la seva feina, per desgracia, a vegades penso que no és així, (...) pluja fina.
Què hem après avuí?
A la fi del dia aquesta hauria de ser una pregunta fàcil de respondre pels nens, i que tindria com a recompensa la satisfacció d'haver après un munt de coses. Però d'altra banda, qui te temps o ganes de reviure al vespre o al final de la jornada, totes les experiències viscudes durant el dia, quan son tantes que ens deixen esgotats?
De ben segur ja ho sabeu, Tv3 destina una setmana a reflexionar sobre el tema del temps.
Adjunto pàgina web: www.tv3.cat/lasetmana/
Publica un comentari a l'entrada